Una de les pitjors pors possibles és la por a la por, espantar-se pel fet de tenir por i inhibir-se, evitar, o abandonar qualsevol iniciativa personal per aquesta raó. La por es pot afrontar, però també es poden fer coses encara que ens acompanyi la por i la sentim.

Les primeres sortides de casa sol, siguin per a fer petits encàrrecs o per anar a veure un veí, inicien un moment important de l’infant. Els pares han de considerar que el fill és capaç de fer-ho, però també ell ho ha de sentir. I perquè això sigui possible s’han d’haver viscut experiències anteriors, parcials, que ho corroborin. Donar autonomia implica delegar una part del control en el fill, en la filla; implica confiar en que els pares han sabut donar-li al fill referències i estris per a poder bellugar-se sol. Donar autonomia és confiar en que l’infant atèn a les orientacions dels pares, però, sobretot, en que te criteri propi per afrontar imprevistos.

Hi ha pors que porten a l’immobilisme, a repetir cada vegada de forma quasi idèntica les mateixes actituds condicionades per la por. Que es repeteixin no ajudarà a solucionar la situació, o a canviar-la. Més aviat el contrari.

Román Pérez, psicòleg clínic del centre de reeducació David, 

Escolteu-ho