Temps lliure entès com a una estona en la qual el nen o la nena desenvolupa la seva pròpia iniciativa, des de la llibertat individual. Temps que no respon a cap compromís, ni que sigui el de qualsevol activitat programada. El temps en el qual es construeix la nostra visió personal del món, la visió simbòlica i absolutament necessària. El temps que pot acabar, per exemple, amb la invenció d’un joc per a passar l’estona, o un dibuix ben bonic fet en un tros de paper, o fins i tot, el temps en el qual sembla que no passi res, quan passen coses. Avui, amb en Roman Pérez, des del centre de reeducació David, conversem sobre la necessitat de temps lliure, que no necessariament cal identificar amb temps de lleure.
Poques vegades en Roman Pérez s’expressa amb aquesta eloqüència, però jugar no és qualsevol cosa. Aprenem a jugar i a gaudir jugant, tant en solitari com en companyia. I el jugar és fonamental pel nostre creixement. Obrim l’espai del temps de família a la importància del joc a la nostra vida, des de ben petits en endavant. Com sempre des del centre de reeducació David.
El nostre psicòleg clínic de capçalera prefereix parlar de regulació abans que de prohibició, però creu absolutament necessari que es limiti l’accés dels menors de setze anys a les xarxes socials, per una raó molt simple: les xarxes poden generar tal grau de dependència i addicció que no és possible compensar-la únicament amb una bona pedagogia d’ús.
I el fet de jugar, sigui en solitari o en companyia, pot ser tant important per a l’aprenentatge com ho és llegir. I si es tracta de jugar, val la pena oblidar les pantalles i propiciar tots els aprenentatges que es generen a partir de la iniciativa particular del nen a l’hora d’escollir com i amb quin joc vol passar l’estona. En parlem amb Roman Pérez, des del centre de reeducació David, no sense abans aturar-nos en la necessitat de protegir la canalla de tantes imatges impactants que ens han envoltat arran de l’accident de l’AVE a Adamuz.
Escriure a mà i parlar cara a cara són fonamentals per a la construcció de la nostra personalitat. Ara que els Reis d’Orient potser han deixat més d’un dispositiu digital sota l’arbre, en Roman Pérez, des del centre de reeducació David incideix, un cop més, en la necessitat de no sobreestimular el cervell amb inputs de tota mena, perquè aquesta sobreestimulació pot tenir conseqüències en el futur.
En la salut emocional dels infants hi juguen un paper fonamental els pares, els educadors i els propis infants. És un triangle que es complementa, però en el qual cadascú ha d’establir una relació de confiança amb l’altre. Amb Roman Pérez, des del centre de reeducació David, abordem aquesta relació compartida on opera molt la responsabilitat de cadascú.
I sobreprotegir vol dir, entre altres coses, no permetre que el nen o la nena faci coses que seria perfectament capaç de fer, i que no fa perquè els pares no porten bé la gestió de les seves preocupacions pel motiu que sigui. Des del centre de reeducació David, avui amb Roman Pérez conversem sobre el benestar emocional dels més petits de casa. Primer consell: no cal que els nens sapiguen tot allò que preocupa al seu voltant, perquè no ho sabran interpretar i l’únic que interpretaran és la imatge de preocupació dels adults.
Per a molts adolescents, el Chat GPT s’ha convertit, a més d’una eina per a adquirir coneixements o realitzar treballs, en una mena de conseller emocional disponible a tota hora i en tot moment. Amb Roman Pérez, des del centre de reeducació David, conversem a l’entorn d’aquest costum i les reflexions que deixa el seu ús.
Dir ‘Bon dia’, donar les gràcies, agraïr els gestos, tot plegat forma part d’allò que abans en deien ‘educació’, i que encara ho podem dir, perquè alguns d’aquests valors continuen essent plenament vigents en el dia a dia. El nostre darrer ‘Temps de família’ de la temporada, amb Roman Pérez des del centre de reeducació David, aborda aquells aspectes bàsics de l’educació que depenen dels pares, en una època on allò que és bo i és dolent és molt relatiu.
El criteri propi el comencem a construir de ben petits, quan prenem decisions que, fins i tot en algun moment, contradiuen les que ens han assenyalat els pares, però es tracta d’això. Amb Roman Pérez, des del centre de reeducació David, conversem avui sobre la influència fonamental dels adults quan han de ser els referents d’aquest aprenentatge, per davant dels inputs del món digital.
FOMO, acrònim de ‘Fear of missing out’, o, literalment, la por a perdre’s alguna cosa en un món on sembla que tothom vol estar a tot arreu i a tota hora, amb el mòbil a punt per a fer-se una selfie. Amb Roman Pérez, psicòleg clínic del centre de reeducació David, conversem avui sobre aquesta forma de dependència que és conseqüència de no haver incorporat prou bé alguns conceptes fonamentals per la vida, com la capacitat de decidir i, en conseqüència, també de renunciar.
Amb en Roman Pérez, psicòleg clínic del centre de reeducació David, us proposem avui passar a l’acció si creieu que l’ús del mòbil a casa vostra s’està convertint en quelcom addictiu. Amb cistella o sense per a deixar-los es tracta, simplement, que pares i fills acordin estones sense mòbil. Una vindicació de les virtuds de la ‘vida analògica’ que no podem perdre de vista davant l’omnipresència de les pantalles.
I el dol no el podem centrar únicament en la mort, sinó en qualsevol tipus de pèrdua que ens afecti emocionalment, fins i tot la pèrdua vinculada a allò que varem ser i ja no som. Amb Roman Pérez, psicòleg clínic del centre de reeducació David, conversem avui sobre la necessitat de no menystenir la gestió del dol, de la pèrdua i de la frustració.
A partir del ressò que ha generat la sèrie ‘Adolescence’, conversem avui sobre algunes de les reflexions que deixa, entre d’altres la de la responsabilitat dels pares a l’hora de gestionar l’ús dels dispositius digitals bastant abans de l’arribada de l’adolescència. En Roman Pérez ens deixa una primera línia vermella: fins als 3 anys, res de pantalles. I a partir d’aquí una constatació: la realitat digital provoca fenòmens i símptomes vinculats a l’angoixa, a l’agressivitat i a les dificultats a l’hora d’establir vincles i relacions. Per tant, s’imposa reivindicar, una vegada més, la vida presencial.